Jordi Martí Font

Fa unes setmanes que aquest país viu revolt al voltant dels problemes derivats de les obres de construcció del TAV en el seu pas per Barcelona. Autocars, rodalies, acusacions de boicot, demandes de cessament, visites llampec, esvorancs, esquerdes, debats parlamentaris, manifestacions mínimes i resignació màxima, viatgers de tren reconvertits en automobilistes embussadors... Un gran caos, diuen.

I els sobiranistes demanen el traspàs i el estatistes que no manen, la destitució de responsables. I ben mirat ningú no parla de com solucionar-ho sinó només del caos generat i de qui n’ha d’assumir les conseqüències, de l’evidència i dels culpables. Perquè no cal ser enginyer de res per saber que el caprici de fer passar un tren com l’AVE pel centre de Barcelona portaria aquests problemes i molts d’altres. Però alhora ningú no es planteja per què és tan necessari l’AVE i ho són tan poc les rodalies si hem de jutjar per les estacions i els quilòmetres de via tancats en els darrers anys. Ningú es pregunta quin model de tren necessitem i per a què, si públic amb bons professionals i inversions continuades o el que ara tenim, camí de la privatització i amb una plantilla cada cop més precaritzada, sense inversions modernitzadores i no entès com un servei social sinó com un negoci per a les grans multinacionals del sector.

Cal apostar per un tren que sigui un clar servei social, per a totes i tots i no només per als rics, que serveixi per equilibrar i vertebrar el territori i que, per tant, aposti per les rodalies -no només de Barcelona- reobrint línies i estacions, en què els seus treballadors no perdin un llençol a cada bugada sinó que, amb una gestió com més propera al territori millor, mantinguin els drets laborals que tenen i que no són cap caprici sinó el resultat d’un equilibri d’anys de lluita i esforços que han situat la nostra xarxa de ferrocarril, malgrat la manca d’inversions, com una de les més segures d’Europa. Però per fer això caldria que tots fóssim polítics... i no només clients.